elPeriódico.com

Després de 13 anys de carrera i set discos, Roger Mas no és una figura comercialment consolidada perquè ja no som al 1976, la cançó fa avui un altre paper social i no és fàcil crear icones en aquesta escena trossejada. Però si triomfar és construir un imaginari propi, desenvolupar-lo amb valentia i tenir a fora un públic expectant davant cada nou pas, el cantautor de Solsona ho ha aconseguit. El seu recital de divendres al Palau, al Festival de Guitarra, va ser aquell moment de plenitud en què reptes i realitats coincideixen.

Roger Mas, divendres durant la seva actuació al Palau. JULIO CARBÓ

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 73 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 14 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Mas va invertir el guió anunciat al programa i va obrir la sessió amb un passeig per Les cançons tel·lúriques, el seu visionari diàleg amb Jacint Verdaguer. Moments com Preludi, Anem i Caminant, en el punt just entre la tenebra i la biblioteca, acompanyats per fiscorns i la secció de corda del Quartet Brossa, van realçar aquell Mas que recorre a la mística forestal amb emoció. És, no hi donem més voltes, el seu disc cabdal, i al Palau va tornar a exposar els seus poders en una primera part que va incloure la seva adaptació d'Amore que vieni, amore que vai, de Fabrizio de Andrè, i l'expeditiva D'un cop sec al cony.

El segon bloc, després d'una pausa, va incloure l'exposició completa del nou disc, A la casa d'enlloc. Un Mas que es distancia de la transcendència i proposa una col·lecció de cançons d'aspecte menys ordenat, que alterna l'homenatge a una generació (La caseta d'enlloc, col·lecció de referències assolellades als clàssics de la Cançó) amb moments d'interiorisme fondo i espasmes rockers un xic estridents. Aquí, Mas es va acompanyar pel seu grup habitual, apuntalat en el piano erudit de Xavier Guitó, més l'aportació molt ajustada d'Amadeu Casas a la guitarra elèctrica. A la casa d'enlloc va portar moments d'introspecció (Les tres germanes), crítica social àcida (Tanco els ulls - Obro els ulls), jazz còsmic (Bolígrafs, naus, rodes) i rampells de rock amb accents ancestrals, esquitxats per puntejos de guitarra amb sabor dels setanta (Foc a l'obaga!).

TOC DE COBLA / L'essència del disc es va manifestar a El dolor de la bellesa, que si bé no va comptar amb la Cobla Sant Jordi, va mantenir viu el seu diàleg sardanístic i va preservar la seva llum diürna i el seu gruix poètic. El recorregut va culminar amb el toc cowboy d'El calavera, el manifest terminal de Benvinguts al cul del riu i el recer de pau de Saltimbanqui, on la «cabana del Vinyet» es va transformar breument en «la cabana del Millet».

Mas va recórrer al seu admirat Francesc Pujols per obrir els bisos amb un parlament inflamat amb referències als punts calents del seu pensament (algun dia els catalans ho tindrem tot pagat, etcètera). Després de Francesc Pujols, amb el Quartet Brossa, va recuperar una de les seves cançons fetitxe, I la pluja es va assecar... (que va gravar amb Sisa i Pau Riba), i una cloenda amb Passió de son, del disc Mística domèstica, a veu i piano: un Mas profund i pròxim, que va recordar els seus valors més fondos. La casa d'enlloc mereix una visita.